Ermedàs és un poble situat al cim d’un pujol poc enlairat, a l’inici dels Terraprims, terres de relleu suau que limiten, a ponent, la plana al·luvial de l’Alt Empordà. Ermesdàs es troba a uns 2 km al sud-oest del cap de terme, el poble de Garrigàs. Fins al segle XIX Ermedàs i el poblet veí de Vilajoan havien format un municipi independent.
Durant la construcció de l’autopista – anomenada A-17- que discorre a uns 300 m a ponent del poble d’Ermedàs i dins el camp anomenat la Qüestió d’en Solà es descobrí un conjunt de 14 sitges i restes de dos fons de cabana, a més d’una banqueta excavada a la roca natural, on s’havien fet diferents forats per ser emprada per a sostenir àmfores. Un fragment pivot d’àmfora que es trobà encara in situ dins un dels forats demostra clarament que la funció d’aquest banqueta era la mateixa que la dels bancs de càntirs que encara s’utilitzen a les masies.
Les troballes d’aquest jaciment foren abundoses: fragments de ceràmica indígena gris o vermellosa; peces ovoides, algunes decorades amb franges de pintura blanca; trossos de kalathos decorat amb pintura vermella; fíbules – de la Tène II -, un collar (torques) de bronze i una destral de basalt. L’aparició de la ceràmica campaniana A permeté datar el jaciment (segles III – II aC). Els materials menys antics que s’hi trobaren foren els fragments d’àmfores del tipus Dressel 1 (segles II – I aC).
Aquest camp de sitges ha d’estar relacionat amb algun poblat pre-romà d’aquesta rodalia del qual es desconeix l’emplaçament. Aquest i d’altres jaciments que aparagueren en fer les obres de l’esmentada autopista pogueren ésser estudiats gràcies a la campanya que amb aquesta finalitat emprengué el Servei d’Investigacions Arqueològiques de la Diputació, que dirigia Miquel Oliva. Ha estat publicat després de la prematura desaparició de l’arqueòleg gironí.
En altres punts de la rodalia d’Ermedàs s’hi han recollit fragments, dispersos, de ceràmica romana.
L’any 1902 el prevere Arnau Gausbert llegà al priorat de Santa Maria de Lledó l’alou d’Ermedàs amb la seva església de Santa Maria: “suum alodiu quod ille habebat in locum vocitatum Ermetanos, simul cum ipsa ecclesia sancte Marie”. El 1113 un personatge de nom Guillelmus Berengarii de Ermedans féu lliurament al monestir de Lledó, per disposició testamentària del seu germà Ramon Berenguer, de drets que tenia sobre ecclesiam sancte Marie de Ermedans. El 1124 el papa Calixte II confirmà els béns del priorat de Lledó entre els quals figura l’església sancte Marie Heremitanis.
Els anys 1279 i 1280 s’anomena ecclesia de Ermedanis i, en el segle XIV, l’Ecclesia parrochiali sancte Marie de Ermedanis.
El topònim Ermedàs, per les grafies que trobem a la documentació medieval suara esmentada, sembla que deriva d’ermitans, de l’existència d’un antic eremitori en aquest lloc. Així ho entenen alguns filòlegs. Una altra interpretació, potser no tan probable, és la que el suposa derivat d’erm (lloc no cultivat).